L’ÚS ALTERNATIU DEL DRET

En els darrers sis anys que porto dedicats a la docència del Dret,  ha estat una constant de transmissió als estudiants el tema de l’ús alternatiu del Dret com una mala acció humana, mancada de consistència moral, per representar una forma pràctica de justificació de la fi, al marge dels mitjans.

L’ús alternatiu del Dret, així entès, representa un abús de Dret, una superació de la bona fe entre les parts, diria que, fins i tot, significa una forma de frau, per la qual, les parts de la relació (de naturalesa pública o privada) desconnecten i sols actuen sense respectar l’existència de “l’altre” i la consideració de les seves raons o motius.

No seré reiterativa amb allò que molts juristes de prestigi estan afirmant, gairebé a diari, en relació al despropòsit de fer de l’amenaça, una forma habitual de conducta política des de posicions de govern o des de les més elevades responsabilitats de l’Estat.

Però sí que vull fer notar, que la mateixa amenaça reiterada en el temps des de l’àmbit de la creació del Dret, fins i tot, des de la seva interpretació i aplicació, esdevé una conducta èticament rebutjable i, en paral·lel,  tipificada criminalment en el Codi Penal vigent.

Aquesta observació fa que, de manera raonable, haguem de decidir si som davant d’un conflicte quina solució depèn de la política o, si, al contrari, el donem a solucionar al Dret. Un camí o l’altre, fins i tot, sobre la base d’idèntiques premisses, condueixen a solucions completament oposades. Si ho fem dependre de la política, el marc admetria adaptacions des del punt de vista de les circumstàncies. Si, per contra, deixem que el Dret, segrestat per l’amenaça continuada, tingui en exclusiva la clau de la resposta, serà de difícil encaix l’acceptació ètica del plantejament o de la solució.

És a dir, la mateixa legislació espanyola que uns diuen incomplir per altres, és vulnerada pels uns. I aquest procedir continuat i perllongat sostingudament en el temps, durant més de 7 anys, no només és perillós, si no que és altament irresponsable, perquè en Ètica tan retret podem fer de la mala acció conscient i volguda, com de la inacció, l’obstaculització i la desídia volgudes i també conscients.

Tampoc cal insistir gaire en el fet que constitueix un ús alternatiu del Dret, seguir  promovent i validant que siguin els jutges els que facin política a través de les sentències i altres resolucions (en comptes dels representants elegits democràticament). I, encara més, això representa un abús de la màxima constitucional de l’art. 117 CE: “la justícia emana del poble…” Doncs, aquest precepte recorda que és el poble el dipositari de la Justícia. Com és el poble el dipositari de la Sobirania.

De manera que, al poble no se’l pot contrariar un cop es pronuncia a les urnes. Com no pot ser defraudat per mitjà de subterfugis jurídics de dubtosa artificiositat o per mitjà de traslladar als òrgans jurisdiccionals atribucions que no tenen.

Aquesta font de legitimitat del poder judicial que és el poble,  es veuria qüestionada si aquell acaba actuant només al dictat dels altres poders de l’Estat. Cosa que a part de fer desaparèixer la seva presumpta independència, debilitaria la funció jurisdiccional com a poder, provocant, fins i tot, que Jutges i Magistrats, per tal de retrobar la connexió amb la font que és la voluntat popular en l’administració de la Justícia, haguessin de ser elegits pel poble evitant així llur deslegitimació.

Haver abordat un problema polític permanentment com una controvèrsia estrictament judicial té això: que l’ús alternatiu del Dret ja no pot ser maquillat o amagat. Irromp desvergonyidament per instal·lar-se en les ments i conductes dels qui s’hi dediquen i el pitjor és que penetren en les persones que no poden qüestionar-ho perquè no poden canviar-ho o simplement perquè l’anàlisi crítica s’ha fet desaparèixer de la vida habitual dels ciutadans.

Em pregunto, fins quan!

 

2 de novembre de 2017

TRISTESA

Sóc amiga de tots vuit Consellers de Catalunya empresonats per ordre de l’Audiència Nacional. Els conec personalment. Amb alguns hi he treballat durant anys per la causa catalana. I, amb tots, vaig tenir l’honor d’acompanyar-los a la llista de país anomenada “Junts pel Sí” el 27 de Setembre de 2015.

Aquell projecte unia  les forces catalanistes ERC i CDC per primera vegada, a fi de conduir Catalunya a decidir el seu propi futur.  Es va tractar d’una llista que va anteposar els interessos de país als propis de cada partit.

Una llista que va aconseguir moltíssima il·lusió i mobilització. Una aposta catalana de pluralitat i d’integració de diverses sensibilitats.

Una bona eina fonamentada en l’estimació sincera a la manera com ens va dir el President Macià: “estimo tots els catalans, sense distinció de classe, ni de partits…”

El Parlament resultant del 27S de 2015 ho fou amb el 77,80% d’avals del poble de Catalunya. No ho oblidem. Doncs, en termes de participació democràtica, foren aquélles les eleccions més majoritàries de les darreres dècades.

Ara, amb els ulls encara plorosos, repasso la premsa del meu escriptori i em trobo que el 8 de maig de 2016 el periodista Fidel Masreal va cobrir les primeres primàries de la història de CDC per presidir el Grup parlamentari a Madrid.

Francesc Homs i jo, ens  disputàvem aquelles primàries i d’això donava compte el periodista. Tot i que,  em trobo de cara amb un perfil que ell mateix em va fer aquell dia 8 de maig de 2016 i, remarcava unes paraules meves pronunciades en un acte polític de la campanya electoral del 20 de desembre de 2015. Eleccions que, van ser després repetides el 26 de juny de 2016.

Recollia Masreal que jo vaig defensar el següent:

«Que el PP s’enfonsi

De les seves intervencions a la campanya de les generals es dedueix que estem davant una dona (…) de verb gairebé agressiu. En un acte de campanya admetia sense embuts que el seu objectiu era aconseguir «que el PP a Catalunya s’enfonsi» i quedi «esquerdat». L’altra obsessió en els seus missatges va ser la possible suspensió de l’autonomia catalana. Demanava vots perquè el Senat no configurés una majoria absoluta dels populars. «Hem d’anar a Madrid a fer d’advocats del procés independentista»,

Llegint això, opino que va ser realment premonitori. Una fotocòpia fil per randa de tot el que està passant avui a Catalunya. Tan de bo, m’hagués equivocat.

Me n’adono que, ara encara més, tenim el deure d’unir forces novament per fer justícia a les institucions catalanes i als nostres Consellers.

Avui, jo també hauria de ser a la presó amb els meus companys!

Per això, cal que seguim el seu exemple i fem de la unitat d’acció la millor reposta a la venjança elitista espanyola.

Amb fermesa i sentida tristor ens hem de conjurar durant les properes setmanes per entonar les paraules del President Companys:  “Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir,  tornarem a vèncer”.

 

 

LÍMITS I RECORDATORIS.

LLEI ORGÀNICA 6/2006, DE 19 DE JULIOL, DE L’ESTATUT D’AUTONOMIA DE CATALUNYA

ARTICLE 4. DRETS I PRINCIPIS RECTORS

  1. Els poders públics de Catalunya han de promoure el ple exercici de les llibertats i els drets que reconeixen aquest Estatut, la Constitució, la Unió Europea, la Declaració universal de drets humans, el Conveni europeu per a la protecció dels drets humans i els altres tractats i convenis internacionals subscrits per Espanya que reconeixen i garanteixen els drets i les llibertats fonamentals.
  2. Els poders públics de Catalunya han de promoure les condicions perquè la llibertat i la igualtat dels individus i dels grups siguin reals i efectives; han de facilitar la participació de totes les persones en la vida política, econòmica, cultural i social, i han de reconèixer el dret dels pobles a conservar i desenvolupar llur identitat.
  3. Els poders públics de Catalunya han de promoure els valors de la llibertat, la democràcia, la igualtat, el pluralisme, la pau, la justícia, la solidaritat, la cohesió social, l’equitat de gènere i el desenvolupament sostenible.

Les decisions inevitables del PDC

Avui, no podem estar contents. És d’aquells dies que et lleves i penses que tant de bo no ho haguessis vaticinat. Perdre el Grup parlamentari al Congrés és un d’aquells fets que et fan pensar en majúscules. No és sols la conseqüència econòmica, que també. No és sols que perdis presència política en totes les comissions parlamentàries, com serà. No és només que calgui repartir els temps d’intervenció pública en els debats parlamentaris, cosa que també es produirà. És sobretot, que avui assistim a la constatació que la pèrdua de l’espai polític del partit ja és un fet.

Però de quin partit parlem? Ara que ja som un partit nou, amb energia renovada i direcció nova, es fa especialment necessari deixar clar que la concatenació d’esdeveniments al Congrés en les darreres setmanes no és a instàncies del nou PDC. Sembla més aviat una decisió unilateral d’algú de l’equip a Madrid. No va ser una decisió dels nous integrants de la direcció del PDC. De fet, aquest nou equip està ara preparant les estratègies territorials del PDC, que està a mig completar. Per això, quan les pròpies prediccions es compleixen, s’imposa la crua realitat i aquesta exigeix una anàlisi clara que podríem resumir en els següents punts:

PRIMERA.- El temps ens acabarà de confirmar si el suport de CDC a la Mesa del Congrés presidida pel PP, va tenir alguna classe de contraprestació. Però, ara per ara, el que és certament incontestable és que el resultat de l’eventual negociació promoguda per Homs, no ha donat els fruits esperats per les bases del partit. Això i la mala gestió explicativa de les raons per al suport a aquella Mesa, no tenen gaire a veure amb la transparència que tots els membres del nou partit volem. Dir que el vot és secret en un dels moments més determinants de la història del partit, és inexplicable. El mandat representatiu no pot ser excessiu com va fer Homs davant de tots els mitjans de comunicació i sense haver consultat ningú de la recent estrenada direcció del PDC.

SEGONA.- A qui cal responsabilitzar? Recordem que Homs es presenta a les eleccions del 26-J com a Convergència Democràtica de Catalunya. Ho fa en un context d’immediata desaparició del vell partit i sense saber encara quina seria la nova organització resultant. Però ara sap perfectament qui són els dirigents. I com han de començar a caminar. Per això pot resultar temptador tornar a espolsar-se les responsabilitats en les sigles antigues. Massa vegades s’ha fet injustament. I diran alguna cosa semblant a: “No vindrà d’una acció desencertada més”… Ara bé, això no ha de tranquil·litzar el nou equip. Es construeixi com es construeixi un relat mal dissenyat d’inici, no farà canviar els fets. Una part important del catalanisme polític deixa de tenir grup parlamentari a les Corts i, això passa, per primera vegada des de la reinstauració de la democràcia a l’Estat espanyol. Poca broma. Doncs aquest escenari ens ha d’entristir. A tots, segur. Però als catalans centristes molt més. Doncs la pèrdua del Grup és el mateix que dir que passem a ser una força testimonial. Un sinònim.

TERCERA.- El PDC nascut fa pocs dies no està acabat de fer. És a dir, està a mig fer. Manquen encara importants decisions de caire territorial per part de les noves bases. En aquest context, cal ser prudent i veure que moltes persones que ara ja no hi són, no influiran i d’altres que s’hi postulen, poden representar algunes oportunitats. El nou equip de direcció haurà de començar a prendre decisions. Algunes d’elles atrevides i gens fàcils. Si vol deixar clar el seu nou estil de lideratge i manera d’entendre la política que ha de connectar amb la gent. La transparència i la democràcia radicals són fonamentals en el context de la “nova política” (millor, “bona” que “nova”). I això equival a deixar meridianament clar on és el centre de les decisions del nou partit. Tot impediment a comportaments unilaterals més relacionats amb pràctiques poc ben rebudes en la política de partits.

QUARTA.- Malgrat tot i per sobre del fet greu de no disposar de Grup Parlamentari, hi ha una darrera possibilitat d’influència política a Madrid. Són els 8 escons de CDC en el debat d’investidura. Rajoy pot necessitar aquests vots per ser investit. Per això es fa especialment important recordar que a la nostra història, són freqüents els episodis de conversa directa entre el personatge a investir a Madrid i el president de la Generalitat de Catalunya, prescindint del cap de files a Corts. No crec que aquesta dimensió hagi de ser menystinguda. Al contrari. Serà interessant veure si es produeix i com es produeix. Doncs pot ser de manera directa o mitjançant persones interposades (emissàries). En aquesta ocasió, si realment calen els 8 vots de CDC, a cada banda de la taula hi poden haver dues dones. Una per cada partit.

En definitiva, de com es configuri a partir d’ara la tensa relació institucional Catalunya i Espanya, en depenen moltes coses. Si es fa de govern a govern o si es fa de partit a partit tindrà més efectivitat. Fins i tot, és fàcil imaginar que per escriure nous episodis en aquesta història, la nova direcció del PDC ja estigui veient que no pot deixar en mans d’Homs aquestes decisions. Les conseqüències de tot plegat podrien ser determinants per al nou partit. I, per això, la generositat de cada membre és directament proporcional a les possibilitats d’enlairar-se del nou PDC.

CINQUENA.- El govern de Catalunya viurà al setembre un moment decisiu. Malgrat que no és cap novetat, caldrà prestar atenció als advertiments de caire jurisdiccional, doncs si s’incrementen a mesura que s’aproximi la data de la qüestió de confiança, l’ambient de segrest institucional també augmentarà. La qüestió de fons serà saber si les prestacions (debat d’investidura) o les contraprestacions (imputacions presidencials a Catalunya) obligaran a obrir converses amb Madrid i si aquestes hauran de dependre dels companys d’ERC. Amb tot respecte i comprensió pels companys de l’altra força del Sí, el més important és reivindicar que el PDC mantingui les converses directament. No que les mantingui qui des de CDC no se n’ha sortit.

Davant d’aquesta qüestió, la nova direcció del PDC no hauria de badar. Els suports a persones concretes no ha d’estar per sobre de les necessitats col·lectives que tenim i, menys encara, els suports individuals no han d’ennuvolar les raons que ens assisteixen per prendre les millors decisions en cada moment.

Com s’expressa el Partit Demòcrata americà, pot ser un mirall per al català.

DE VICTÒRIES I DERROTES

Eduardo J. Couture, un eminent jurista, va idear un decàleg de l’advocacia que, sovint, exposo als meus alumnes de quart de Dret i que miro de tenir present en totes les meves accions. D’entre tots els manaments que s’hi contenen, el que més m’ha agradat sempre és el que diu: “conclòs el combat, oblida tan aviat com puguis, la victòria com la derrota. L’advocacia és una lluita de passions. Si a cada batalla anessis carregant la teva ànima de rancúnia, arribaria un dia en el qual la vida seria impossible per a tu”.

Amb aquest precís ànim i havent oblidat allò que de personal pugui contenir un resultat de primàries pronunciat per la militància, considero que, després de celebrades les primeres eleccions primàries de la història de Convergència Democràtica de Catalunya i, més enllà del resultat obtingut per un o altre candidat, qui realment ha guanyat, qui realment s’ha enfortit, és el partit i, per extensió, la democràcia del país.

Crec fermament que, el 21 de maig ha estat, al meu entendre, un dels millors encerts que ha tingut aquest partit en els darrers temps. Fent memòria, primer, va ser la pregunta de l’any 2014, com era dissenyada des del govern de Catalunya amb la coparticipació de totes les forces polítiques catalanes. Després va ser el 9N i tots els impediments d’Estat per celebrar-lo. I, més endavant, va ser la llista de Junts pel Sí.

Dons bé, malgrat que, les primàries del passat 21 de maig, puguin semblar una aposta d’ordre intern del partit, en realitat, han esdevingut un afer públic i, fins i tot, ben vist per l’opinió pública.

Continue reading “DE VICTÒRIES I DERROTES”