Les decisions inevitables del PDC

Avui, no podem estar contents. És d’aquells dies que et lleves i penses que tant de bo no ho haguessis vaticinat. Perdre el Grup parlamentari al Congrés és un d’aquells fets que et fan pensar en majúscules. No és sols la conseqüència econòmica, que també. No és sols que perdis presència política en totes les comissions parlamentàries, com serà. No és només que calgui repartir els temps d’intervenció pública en els debats parlamentaris, cosa que també es produirà. És sobretot, que avui assistim a la constatació que la pèrdua de l’espai polític del partit ja és un fet.

Però de quin partit parlem? Ara que ja som un partit nou, amb energia renovada i direcció nova, es fa especialment necessari deixar clar que la concatenació d’esdeveniments al Congrés en les darreres setmanes no és a instàncies del nou PDC. Sembla més aviat una decisió unilateral d’algú de l’equip a Madrid. No va ser una decisió dels nous integrants de la direcció del PDC. De fet, aquest nou equip està ara preparant les estratègies territorials del PDC, que està a mig completar. Per això, quan les pròpies prediccions es compleixen, s’imposa la crua realitat i aquesta exigeix una anàlisi clara que podríem resumir en els següents punts:

PRIMERA.- El temps ens acabarà de confirmar si el suport de CDC a la Mesa del Congrés presidida pel PP, va tenir alguna classe de contraprestació. Però, ara per ara, el que és certament incontestable és que el resultat de l’eventual negociació promoguda per Homs, no ha donat els fruits esperats per les bases del partit. Això i la mala gestió explicativa de les raons per al suport a aquella Mesa, no tenen gaire a veure amb la transparència que tots els membres del nou partit volem. Dir que el vot és secret en un dels moments més determinants de la història del partit, és inexplicable. El mandat representatiu no pot ser excessiu com va fer Homs davant de tots els mitjans de comunicació i sense haver consultat ningú de la recent estrenada direcció del PDC.

SEGONA.- A qui cal responsabilitzar? Recordem que Homs es presenta a les eleccions del 26-J com a Convergència Democràtica de Catalunya. Ho fa en un context d’immediata desaparició del vell partit i sense saber encara quina seria la nova organització resultant. Però ara sap perfectament qui són els dirigents. I com han de començar a caminar. Per això pot resultar temptador tornar a espolsar-se les responsabilitats en les sigles antigues. Massa vegades s’ha fet injustament. I diran alguna cosa semblant a: “No vindrà d’una acció desencertada més”… Ara bé, això no ha de tranquil·litzar el nou equip. Es construeixi com es construeixi un relat mal dissenyat d’inici, no farà canviar els fets. Una part important del catalanisme polític deixa de tenir grup parlamentari a les Corts i, això passa, per primera vegada des de la reinstauració de la democràcia a l’Estat espanyol. Poca broma. Doncs aquest escenari ens ha d’entristir. A tots, segur. Però als catalans centristes molt més. Doncs la pèrdua del Grup és el mateix que dir que passem a ser una força testimonial. Un sinònim.

TERCERA.- El PDC nascut fa pocs dies no està acabat de fer. És a dir, està a mig fer. Manquen encara importants decisions de caire territorial per part de les noves bases. En aquest context, cal ser prudent i veure que moltes persones que ara ja no hi són, no influiran i d’altres que s’hi postulen, poden representar algunes oportunitats. El nou equip de direcció haurà de començar a prendre decisions. Algunes d’elles atrevides i gens fàcils. Si vol deixar clar el seu nou estil de lideratge i manera d’entendre la política que ha de connectar amb la gent. La transparència i la democràcia radicals són fonamentals en el context de la “nova política” (millor, “bona” que “nova”). I això equival a deixar meridianament clar on és el centre de les decisions del nou partit. Tot impediment a comportaments unilaterals més relacionats amb pràctiques poc ben rebudes en la política de partits.

QUARTA.- Malgrat tot i per sobre del fet greu de no disposar de Grup Parlamentari, hi ha una darrera possibilitat d’influència política a Madrid. Són els 8 escons de CDC en el debat d’investidura. Rajoy pot necessitar aquests vots per ser investit. Per això es fa especialment important recordar que a la nostra història, són freqüents els episodis de conversa directa entre el personatge a investir a Madrid i el president de la Generalitat de Catalunya, prescindint del cap de files a Corts. No crec que aquesta dimensió hagi de ser menystinguda. Al contrari. Serà interessant veure si es produeix i com es produeix. Doncs pot ser de manera directa o mitjançant persones interposades (emissàries). En aquesta ocasió, si realment calen els 8 vots de CDC, a cada banda de la taula hi poden haver dues dones. Una per cada partit.

En definitiva, de com es configuri a partir d’ara la tensa relació institucional Catalunya i Espanya, en depenen moltes coses. Si es fa de govern a govern o si es fa de partit a partit tindrà més efectivitat. Fins i tot, és fàcil imaginar que per escriure nous episodis en aquesta història, la nova direcció del PDC ja estigui veient que no pot deixar en mans d’Homs aquestes decisions. Les conseqüències de tot plegat podrien ser determinants per al nou partit. I, per això, la generositat de cada membre és directament proporcional a les possibilitats d’enlairar-se del nou PDC.

CINQUENA.- El govern de Catalunya viurà al setembre un moment decisiu. Malgrat que no és cap novetat, caldrà prestar atenció als advertiments de caire jurisdiccional, doncs si s’incrementen a mesura que s’aproximi la data de la qüestió de confiança, l’ambient de segrest institucional també augmentarà. La qüestió de fons serà saber si les prestacions (debat d’investidura) o les contraprestacions (imputacions presidencials a Catalunya) obligaran a obrir converses amb Madrid i si aquestes hauran de dependre dels companys d’ERC. Amb tot respecte i comprensió pels companys de l’altra força del Sí, el més important és reivindicar que el PDC mantingui les converses directament. No que les mantingui qui des de CDC no se n’ha sortit.

Davant d’aquesta qüestió, la nova direcció del PDC no hauria de badar. Els suports a persones concretes no ha d’estar per sobre de les necessitats col·lectives que tenim i, menys encara, els suports individuals no han d’ennuvolar les raons que ens assisteixen per prendre les millors decisions en cada moment.