DE VICTÒRIES I DERROTES

Eduardo J. Couture, un eminent jurista, va idear un decàleg de l’advocacia que, sovint, exposo als meus alumnes de quart de Dret i que miro de tenir present en totes les meves accions. D’entre tots els manaments que s’hi contenen, el que més m’ha agradat sempre és el que diu: “conclòs el combat, oblida tan aviat com puguis, la victòria com la derrota. L’advocacia és una lluita de passions. Si a cada batalla anessis carregant la teva ànima de rancúnia, arribaria un dia en el qual la vida seria impossible per a tu”.

Amb aquest precís ànim i havent oblidat allò que de personal pugui contenir un resultat de primàries pronunciat per la militància, considero que, després de celebrades les primeres eleccions primàries de la història de Convergència Democràtica de Catalunya i, més enllà del resultat obtingut per un o altre candidat, qui realment ha guanyat, qui realment s’ha enfortit, és el partit i, per extensió, la democràcia del país.

Crec fermament que, el 21 de maig ha estat, al meu entendre, un dels millors encerts que ha tingut aquest partit en els darrers temps. Fent memòria, primer, va ser la pregunta de l’any 2014, com era dissenyada des del govern de Catalunya amb la coparticipació de totes les forces polítiques catalanes. Després va ser el 9N i tots els impediments d’Estat per celebrar-lo. I, més endavant, va ser la llista de Junts pel Sí.

Dons bé, malgrat que, les primàries del passat 21 de maig, puguin semblar una aposta d’ordre intern del partit, en realitat, han esdevingut un afer públic i, fins i tot, ben vist per l’opinió pública.

Molta gent ha estat cridada a decidir el disseny del futur partit. Però, també, decidir sobre el candidat a presidir el Grup parlamentari de Convergència al Congrés dels Diputats. El resultat ha estat ben clar i la militància majoritàriament ha decidit sobre les dues qüestions amb claredat.

Per respecte a aquestes decisions preses per la militància dissabte passat, crec necessari fer un esforç explicatiu, doncs, les raons que afecten el propi desistiment d’anar a la llista del meu company adversari, no han d’afectar gens altres qüestions com l’encert mateix d’arribar fins al final i haver celebrat les primeres primàries de la nostra història.

Sempre he cregut que allò que fa que les coses progressin i evolucionin, és la passió. La passió com a antagònic de l’apatia o la rutina. Allò que fem, sempre té un impacte. Tot, menys la desídia, crea moviment. I, per això, puc dir que, hem aportat passió a CDC en els dies previs a les primàries. És un fet incontestable que hem reactivat la il·lusió, la participació i la mobilització de la nostra gent, que era el principal objectiu. I que ho hem fet no sols per la nostra tossuderia, també perquè moltíssims voluntaris i treballadors de la casa hi han deixat la pell i hores extraordinàries amb l’objectiu de celebrar-les en un temps molt ajustat i a un ritme vertiginós. Tot plegat acredita que, sense passió, tot això no hagués estat possible.

Una setmana després d’aquesta experiència i, fetes algunes reflexions, cal reconèixer que també hem après coses. Hem après que el nostre projecte ha pogut ser valorat a tot el territori de Catalunya. Que els resultats són molt coherents segons si es tracta de llocs que hem pogut trepitjar en els escassos 12 dies de campanya. Hem après que, si bé aquella passa ha estat valenta, també estava farcida de coherència biogràfica.

Sense precedents, sense temps i sense gaire recursos, si una de cada cinc persones van votar l’aposta transversal i innovadora que conduíem, segurament ho van fer perquè, en part, van creure que podíem representar les cares noves, la imatge de frescor i les noves oportunitats en el marc de la creació d’un nou partit.

Un cop finalitzada la contesa amb en Francesc Homs ens vam posar a la completa disposició del partit per treballar per un bon resultat electoral el proper 26 de juny. Aquest oferiment, va ser i és sincer i majúscul. Incondicional. Perquè és el partit el que guia totes aquestes decisions. Però mai aquesta disposició no pot ser confosa amb la integració personal a l’altra candidatura, doncs, mai l’enfoc donat pels missatges de la nostra campanya van contenir res que pogués tenir relació amb una lluita pel propi interès.

Vaig agrair molt sincerament a Francesc Homs el seu gest. Per noble i benintencionat. Però, crec encertat poder dir que es pot treballar pel mateix objectiu del bon resultat electoral a Madrid sense haver de perdre de vista que tots dos hem estat adversaris. Igual que en un judici. Els advocats de les parts ens donem la mà en acabar-lo i ens n’anem cordialment sense retrets i amb l’únic interès que es faci justícia. Impedint que els nostres defensats puguin pensar que ens confonem en una sola defensa, doncs, seguim sent advocats de part. I no podem semblar-ho de la contrapart.

Entenc que aquesta pugui semblar una línia molt prima. Fins i tot, prescindible. Però aquesta coherència és, segons el meu parer, allò que ha de presidir tota disputa a la vida. Ja sigui per servir la justícia, o sigui per servir Catalunya. I, aquesta és la raó principal per haver dit que no podria integrar la llista del Francesc Homs del 26J. El nostre partit, no tenia precedents de primàries. Convergència no tenia, doncs, cap criteri previ relatiu a la gestió posterior del resultat de les mateixes.

D’aquí que també m’hagi mogut una altra raó meditada: aquella que vol ser l’actitud de facilitar la llibertat del candidat guanyador per composar el seu projecte. Aquesta ha estat una altra raó. És, sobretot, aquesta llibertat incondicionada que ha de tenir el vencedor, allò que ha de ser entès després d’un procés de primàries. I així és com ho hem entès.

Més enllà d’això, el que segur que serà analitzat amb el temps serà el “com”. I si volem veure la passió en totes les decisions preses, des de la primera passa d’aixecar el dit i presentar-nos per esdevenir l’inici de la renovació del futur partit, fins a la darrera decisió de no integrar la llista del nostre company adversari, aleshores podrem veure actituds dirigides especialment a eventuals votants de CDC i, no sols, als nostres militants.

Crec que, després de 31 anys de dedicació incansable al meu partit, puc tenir algunes claus per saber quina podria ser la millor mesura dels nous escenaris polítics. I, crec, per tant, que allò que cal seguir fent és mirar de defensar i fer comprendre la nostra societat que hi ha molta càrrega simbòlica en cadascun dels gestos previs, coetanis i posteriors al 21 de maig. Tots aquests gestos són farcits de missatge.

Ara cal reconstruir el centre sobiranista. I això s’ha de fer amb cares noves i amb un discurs apte per als votants sobiranistes. Un cop finalitzades les primàries, el que hem de fer és mirar de parlar a l’electorat.

Per això, crec que Convergència pot guanyar més valor si, des de la conclusió d’unes primàries, no traslladem la idea que això tenia relació amb la supervivència de persones concretes. Fins i tot, admetent que ser la part vençuda també genera deures i acceptant que hi ha d’haver actituds que, a partir d’ara, s’han de relacionar amb la nova mentalitat que, com a partit, volem abanderar. En aquesta posició qui ha pogut comptar l’esmentada actitud entre els seus suports, hi té una responsabilitat. I, per això, des del primer minut, vaig abraçar en Francesc Homs i vaig dir-li que té tot el nostre ajut, però des d’aquesta altra responsabilitat.

La nostra contribució és la de remar per seguir obrint el nostre partit a nous votants. Una tasca aquesta, gens fàcil en el context de la societat líquida, però una tasca absolutament necessària i compartida per moltíssims companys i companyes del nostre partit, dels nostres entorns professionals i de la nostra societat.