Molt sovint no hi donem importància, però quan les lleis poden ser tan efímeres que  es canvien cada quatre anys, segons qui sigui el partit polític  que detenti el poder, alguna cosa no rutlla gaire bé.

Les lleis es fan i es desfan i tenen vigència de producte làctic perquè no s’està cercant el consens en la seva aprovació. I això vol dir que hi ha una manca de respecte per les diverses opcions polítiques minoritàries que ens representen.

Així, s’ha vingut fent amb les lleis generals d’educació que a Espanya canvien cada quatre anys i canvien segons bufi el vent del govern de torn.

Això és molt pobre des d’un punt de vista democràtic. Demostra que només interessa governar per a la pròpia parròquia d’interessos i no per a tot un conjunt de ciutadans encara que aquests no ens hagin votat.

Vull però deixar constància que al meu partit i a la meva sectorial, que es diu d’Igualtat i Drets civils, no és així. La llei contra l’homofòbia o la llei d’igualtat efectiva entre dones i homes han estat lleis impulsades des del Parlament de Catalunya,  s’han debatut en ponència conjunta i han estat aprovades per amplíssim consens de tots els grups parlamentaris.

Certament, és molt més complex legislar des del consens i requereix d’un important esforç dels diputats. Especialment perquè l’objectiu és aparcar la mirada única o la creença unilateral d’estar en possessió de la veritat.

Això és el que vam poder deixar clar a l’Hotel Àxel l’altre dia davant d’una bona representació de persones i en un escenari molt acollidor, vam tenir oportunitat de compartir amb el moviment de defensa dels drets de les persones LGTB aquestes reflexions.

Ens hi van acompanyar el diputat Carles Campuzano, les candidates al Congrés per Barcelona, Beth Abat i Magda Oranich, el candidat al Congrés també per Barcelona, David Saldoni i jo mateixa, candidata al Senat per la mateixa circumscripció.

Sílvia Requena