Comencem la setmana d’inici de la campanya electoral a Catalunya. El 27S som cridats a participar en unes eleccions que són molt diferents en el fons i en la forma. Unes eleccions plantejades en clau de pregunta al poble català i que ja no poden ser anomenades estrictament amb el qualificatiu d’eleccions “autonòmiques”. Perquè, si ho reflexionem, de Iure i de facto, l’autonomia ja no existeix a Catalunya. La paraula autonomia, que vol dir, dotar-se de les pròpies normes per governar-se, va quedar completament aniquilada el Juny de 2010, quan una Sentència del Tribunal Constitucional decidia declarar inconstitucionals nombrosos preceptes de l’Estatut de Catalunya aprovat pel Parlament i per Les Corts Generals i ratificat en referèndum per tota la ciutadania catalana.

No li van importar gens al PP les conseqüències d’impugnar l’Estatut. Va menysprear la voluntat de catalans i d’espanyols quan no va admetre que l’Estatut no era una norma qualsevol. Era i és una norma fonamental, del bloc de la constitucionalitat, aprovada com a Llei orgànica d’Estat i feta per a tots els catalans i els seus poders públics, amb el noble objectiu d’assolir un bon govern i poder exercir la plena autonomia. Cap d’aquestes qüestions van ser analitzades amb deteniment pel PP, quan va impugnar l’Estatut de Catalunya ratificat pels catalans.

Les normes del rang de l’Estatut són a la cúspide del Sistema jurídic perquè provenen sempre d’un Pacte polític originari i fonamental que compta almenys amb el suport de 2/3 dels escons parlamentaris. D’aquí que aquesta majoria reforçada, atorgui més consideració normativa a l’Estatut. Doncs el que compta és la posició jeràrquica d’aquesta norma en tot l’ordenament. La jerarquia d’unes normes per damunt d’unes altres, identifica, d’una banda, l’ampli consens polític en llur creació i, de l’altra, les singularitza com normes dotades de legitimitat reforçada. És a dir, l’ordre de prelació normatiu presenta les Constitucions o els Estatuts com a lleis no impugnables en abstracte, doncs, sols podrien qüestionar-se en el moment de llur aplicació particular al cas concret si esdevé problemàtica. Per això, va ser una barrabassada descomunal la impugnació global de l’Estatut, doncs, destruïa tota una intensa feinada parlamentària basada en un ampli consens, deixava completament esquerdat el Pacte polític assolit durant la Transició espanyola post franquista i orfes de pacte fonamental els catalans.

I ara què? Doncs ara, iniciem al meu entendre un moment il·lusionant i ple d’esperança. Ara, cap a la construcció d’un nou marc de convivència, un nou Pacte fundacional que comenci de “zero”, que ens permeti una nova forma d’organització política, realment lliure, participativa i constitutiva de la pròpia personalitat de Catalunya, com a subjecte polític i jurídic. Un moment que recorda la Transició democràtica del 1978, en el context i en l’ànim general de la ciutadania.

Per alguns, parlar de seguretat jurídica o de rangs i jerarquies normatives, pot no tenir gaire significació, perquè com a bons oligarques acostumen a parlar del poder com si fos exclusivament seu, sense entendre que el poder també pot ser de molts altres… perquè no respecten les minories, doncs per a ells, la política és solament el que ells dicten per Decret sense que calgui l’obtenció dels consensos polítics com a garantia d’estabilitat.

No podem permetre que ens acusin d’il·legals aquells que cada dia es fan un fart de fer-se lleis a mida, per acabar amb l’adversari. No podem deixar que els menys escrupolosos amb els aspectes jurídics, i els que ni tan sols van votar la vigent Constitució ens vinguin a donar lliçons de constitucionalisme. No podem tolerar que aquells que sense la més mínima cortesia, volen modificar les composicions dels Alts Tribunals per fer-los mers executors dels seus dictats i ordres, ens vulguin presentar com a desobedients i infractors. No podem admetre que principis universals com el de democràcia o el de prohibició d’imposar sancions sense existència prèvia d’una llei a fets que ja han passat, s’hagin de veure debilitats a conveniència dels governants absolutistes de cada moment. Quan les regles del joc han estat unilateralment esmicolades, el problema ja no es pot retrotraure a un moment anterior com si el mirall no s’hagués esquerdat.

Alguns, segueixen insistint que és possible enganxar els pedaços. Però la veritat és que tots sabem que un mirall deixa de reflectir la imatge real i fidel de qui s’hi emmiralla quan s’ha trencat i esquerdat i després s’ha mirat de recompondre. De la mateixa manera, quan s’ha trencat el pacte primigeni que va ser consensuat per uns líders antecessors, el pacte ja no es pot recuperar en els termes anteriors, com si mai abans s’hagués trencat.

Per tot això, cal treballar a la recerca d’un nou pacte polític que permeti construir des de baix l’arquitectura jurídica i política de Catalunya. I això és precisament el que pretenem des de la candidatura, Junts pel Sí. Volem iniciar un procés constituent per a Catalunya. I ho volem fer, no com alguns diuen, contravenint la llei, sinó tot el contrari, per la pròpia llei. Per garantir-la. Per creure’ns-la, per fer-la vàlida per a tots i no pas a mida d’uns pocs.

I volem tot això perquè això va de democràcia. Va de no tenir por a l’obtenció d’un resultat. Va de donar a la gent el poder i la capacitat d’expressar-se a les urnes. Va de fomentar la participació de tothom pel Sí o pel No. Va d’oxigenar la política catalana recordant-nos a tots que som els primers subjectes polítics i que tenim una eina valuosa com el nostre vot per decidir el que considerem la millor de les opcions que se’ns presenten.

I, sobretot, això no va, ni de soroll, ni d’insults com el d’afirmar que Catalunya avui està en mans de la generació de polítics més febles de la democràcia. No va de pregonar des de l’esmorzar i fins al sopar que tots els catalans som uns xoriços, ni va de dir-nos racistes, ni tampoc va de l’atac impune d’alguns ministres d’Espanya sostenint que som uns malalts.

Estem cansats de tanta aparença democràtica. Prou de ficcions i formalismes. Volem democràcia real i no merament formal. Democràcia per decidir el nostre pacte constituent i fer-ho sense l’amenaça o la coacció que ara ens imposa el PP, fins i tot per via de querella.

Volem que es deixi de mentir acusant Catalunya de pèrdua de pluralisme polític, quan ni saben realment el significat d’aquesta paraula per manca absoluta de pràctica. I que deixin de crear discursos dissuasius de suports a Junts pel Sí, suggerint que les pensions de la gent seran indegudament apropiades per l’Estat, quan les pensions són el resultat de les cotitzacions que durant tota la vida activa paguen empresaris i treballadors.

Les persones de Junts i Juntes pel Sí, som com tu. Persones que treballem a diari des de l’escola, la universitat, el teatre, el cinema, els mitjans de comunicació, l’esport, la professió, els treballadors, petits empresaris… que diàriament ens apliquem a fer país i ara el que volem és seguir amb rigor el Full de ruta cap a la construcció del propi Estat en llibertat. El nou país que ens hem guanyat i el país de veritat que sempre hem aspirat a tenir.

Per totes aquestes raons, no podem dubtar. El dubte evita la participació i no ajuda a construir res de millor. Per això, contra el dubte: determinació.

Sílvia Requena

Candidata núm. 56 de Junts pel Sí per la circumscripció de Barcelona